La comunicació entre individus és un aspecte fonamental en la conducta social de qualsevol espècie.

Els gossos utilitzen, majoritàriament, senyals mitjançant l’olfacte, l’oïda i senyals visuals, tot i que poden utilitzar qualsevol dels seus sentits per comunicar-se d’igual manera que ho fem els éssers humans.

Com utilitzen l’olfacte per comunicar-se?

La comunicació mitjançant l’olfacte es realitza a través de l’orina, senyal molt rellevant a la conducta de marcatge. Però no només es comuniquen a través de l’orina, sinó també mitjançant secrecions de les glàndules anals i la femta.

No obstant això, també utilitzen senyals visuals per comunicar-se. Aquestes poden ser, en cas dels mascles, aixecar la pota per orinar o bé rascar el terra amb les potes posteriors després d’orinar. Així doncs, és completament normal que el teu gos presenti aquests comportaments, ja que simplement és una forma de comunicar-se amb l’entorn.

I, per què el meu gos olora les femtes d’altres gossos?

Els gossos produeixen feromones que estan presents a determinades secrecions, com ho són les secrecions de les glàndules anals. Les feromones són substàncies químiques generades per alguns éssers vius que tenen impacte en el comportament d’altres individus de la mateixa espècie. Així doncs, les feromones presents a aquestes secrecions són expulsades juntament amb la femta i són importants en el reconeixement individual.

D’aquesta manera, que el teu gos olori les deposicions que es troba mentre passegeu és completament normal, ja que està condicionat per les feromones d’altres individus que han desprès a l’entorn.

I si, probablement t’hauràs adonat que la zona perianal és una zona molt olorada pels altres gossos. Aquest és un comportament completament habitual i està relacionat amb les feromones que es troben a les glàndules anals.

Però, el meu gos no es deixa olorar la zona perianal… Per què?

Els gossos estableixen entre sí unes relacions de dominància. Aquest terme s’utilitza per descriure la relació desigual entre dos individus en l’àmbit de comportament. Això significa que uns individus (dominants) dominaran sobre d’altres (subordinats). La dominància entre individus està condicionat per diversos factors com poden ser l’edat, el sexe, la raça, entre d’altres.

Lligat a aquesta jerarquia, els gossos que presenten dominància sobre d’altres acostumen a no deixar-se olorar la seva zona perianal. Així, pretenen ser ells qui ho facin sobre els subordinats.

Dominància no és equivalent a agressivitat

La dominància-subordinació és una relació natural entre gossos que no necessàriament va lligada amb l’agressivitat. En l’únic àmbit que hi apareix una relació entre ambdós termes (dominància i agressivitat) és quan hi ha un desacord entre els dos individus perquè ambdós vulguin dominar sobre l’altre.

No obstant, quan les relacions jeràrquiques entre els individus està definida, la dominància d’un gos sobre un altre no implicarà que el dominant sigui més o menys agressiu que el subordinat.

El meu gos baixa la cua i plega les orelles enrere quan s’apropa un altre gos…

Interpretar la comunicació entre gossos ens pot ajudar a entendre la dominància o subordinació entre aquests. La postura característica d’un animal dominant inclou la cua aixecada, les orelles rígides cap endavant i les extremitats completament extenses. Mentre que el subordinat tendeix a recollir la cua entre les potes posteriors i tirar les orelles enrere mentre flexiona lleument les potes posteriors.

Què implica que el meu gos sigui dominant?

En primer lloc, un gos pot ser dominant front un individu però subordinat front un altre. És a dir, la dominància serà sempre relativa a cada un dels individus amb els quals tingui relació.

No obstant això, podem afirmar que no és ni millor ni pitjor el fet que un gos sigui dominant o subordinat. Simplement, és important conèixer com es comunica amb la resta d’individus. Així, podrem entendre el seu comportament enfront de les diferents situacions. També podrem detectar comportaments anòmals que puguin requerir d’un seguiment amb un veterinari especialista en etologia.

Bibliografia:

Etología. Clínica veterinaria del perro y del gato. (Xavier Manteca Vilanova, 3ª edición).